Ana Serrano és una professional de la seguretat i la salut laboral amb una llarga trajectòria i la impulsora d’»El llibre dels gairebé 300 prevencionistes», un projecte col·laboratiu nascut a LinkedIn el març de 2026 amb l’objectiu de reunir històries reals de companys i companyes d’arreu d’Espanya i donar visibilitat al factor humà de la professió. Amb aquesta obra coral, Ana reivindica l’orgull d’una tasca que sovint passa desapercebuda i que, quan es fa bé, es tradueix en una cosa tan senzilla i tan essencial com que tothom torni sa i estalvi a casa.
1. Com va sorgir la idea d’escriure «El libro de los casi 300 prevencionistas» i quin objectiu et vas plantejar en iniciar aquest projecte?
Va sorgir com un repte i una necessitat de trencar amb la fredor i la burocràcia amb què habitualment es parla de la nostra feina.
Fa molts anys que em dedico a la seguretat i salut laboral i sentia que, amb els meus mitjans, havia d’aconseguir donar-li veu i posar en valor la nostra professió.
En realitat, va començar com un somni i amb una pregunta oberta llançada a la comunitat de LinkedIn el març del 2026: «I si escrivim junts el llibre que la prevenció es mereix?». Després d’anys de salvar vides en silenci i de bregar amb la realitat del tall, la iniciativa va néixer com un projecte col·laboratiu per reunir 300 històries reals i donar visibilitat al factor humà de la professió. Sense pretensions de redactar articles tècnics ni manuals normatius, la convocatòria convidava a compartir anècdotes, aprenentatges o moments surrealistes (per escrit, per àudio o com volguessin fer-me’ls arribar), assumint la tasca d’unificar-les sense perdre l’essència que em volguessin transmetre.
Volia saber què hi havia darrere de les persones i volia treure a la llum tot allò que els manuals tècnics i els butlletins oficials no expliquen: el pes moral que suposa signar un document a deshora, el nus a l’estómac davant d’un risc imminent en una obra, la incomprensió organitzativa, el repte del factor humà i també aquelles petites victòries quotidianes en què saps que algú ha tornat a casa sa i estalvi gràcies a una conversa fora de protocol. L’objectiu mai no va ser escriure un llibre individual, sinó construir una obra coral, un trencaclosques on gairebé tres-cents companys ens despullem personal i professionalment. Buscava crear un altaveu col·lectiu, reivindicar l’orgull de la nostra feina i demostrar que invertir en les persones és l’única manera d’assegurar l’èxit de tota la resta.
2. La cultura preventiva és un dels grans reptes de la nostra societat. Quin paper creus que tenen els professionals de la prevenció en el seu desenvolupament i consolidació?
El nostre paper ha de ser, indiscutiblement, el d’agents de canvi. Durant massa temps se’ns ha encasellat en el rol del tècnic que fiscalitza paper o que frena l’operativa d’una empresa.
Per consolidar una veritable cultura preventiva, hem de liderar la humanització de les organitzacions. No podem quedar-nos esperant que passi un incident perquè cobri rellevància: hem de posar en valor, precisament, aquell incident que no va ocórrer gràcies a la nostra feina. I aquest és el nostre valor, el de l’educació: transformar hàbits en conductes segures i saludables des de l’empatia, posant el focus en el benestar psicosocial i la salut mental amb la mateixa fermesa que en la seguretat física.
La cultura es contagia dia a dia quan aconsegueixes que les persones entenguin que cuidar-se i cuidar el company té a veure amb el seu propi projecte de vida.
3. La comunicació és fonamental perquè la prevenció arribi a les persones. Creus que els prevencionistes sabem comunicar el valor de la nostra feina? Què hauríem de millorar?
Sincerament, i fent-ho des d’una autocrítica constructiva, crec que històricament ens ha costat (o ens costa) moltíssim. Ens costa fer-nos entendre: hem de tenir present que, darrere d’un llenguatge ple de tecnicismes, construïm una barrera invisible que ens distancia de la societat, dels treballadors, dels comandaments intermedis o dels comitès de direcció.
Què hem de millorar? Tot comença per entendre la comunicació com un motor pedagògic i emocional.
Hem d’aprendre a escoltar, a donar temps (de qualitat) i espai a qui volem ajudar, a mirar les persones als ulls i a explicar el perquè de les coses sense condescendència.
A més, carreguem amb una paradoxa injusta: l’èxit de la prevenció és silenciós, perquè quan fem bé la nostra feina no sortim als mitjans de comunicació; simplement no passa res.
Per això hem d’aprendre a explicar la història de l’accident que no va ocórrer, a traduir el nostre impacte tècnic en valor humà i empresarial, i a perdre la por de comunicar amb proximitat, naturalitat i passió.
4. El concepte de comunitat també és present en les converses al voltant del llibre. Quina importància té generar vincles i compartir coneixement entre els professionals de la prevenció?
És fonamental per no quedar-nos sols i no quedar-nos pel camí. La del prevencionista ha estat tradicionalment una professió molt solitària, sovint incompresa i sotmesa a una càrrega mental i legal tremenda.
Quan t’aïlles a la teva pròpia empresa o servei tècnic, la sensació de predicar al desert pot ser demolidora. Per això, tot va començar en un punt:
Veus aquest punt? És un prevencionista salvant una vida avui.
I així ens sentim moltes vegades com un punt gairebé invisible…
La nostra tasca, la burocràcia davant la immensitat de segons quines activitats o una societat on no encaixa el nostre discurs… moltes vegades justificant que la nostra feina és vital per a la sostenibilitat econòmica i social de la societat.
Vital, però gairebé invisible per al món. I ens passa que, en les trobades, retrobades i esdeveniments on coincidim, ens sentim a casa, ens entenem, parlem el mateix idioma… estem connectats!
Aquí comença la xarxa, del punt a la màgia…, aquí comença la història; la teva, la nostra… com a comunitat que ens reconeixem a nosaltres mateixos, i on, a les diferents associacions d’Espanya, o del món, la unió fa la força i augmenta la nostra visibilitat com a col·lectiu.
I on la suma de 300 històries individuals estic segura que crearà un impacte positiu, massiu i innegable.
Les nostres històries, el nostre passat i present han de marcar la fita de fer-nos més visibles i portar al món la nostra professió, la nostra passió, la nostra manera de viure…
Teixir comunitat i compartir coneixement sense cotilles ni costures que estrenyen, parlant amb honestedat del que funciona, però també de les pors, els dubtes i els entrebancs quotidians, ens dona un suport emocional i professional imprescindible.
Aquest projecte col·laboratiu ha demostrat que el que treu la son a un tècnic en un polígon remot de qualsevol poble d’Aragó és exactament el mateix que viu un company en una fàbrica de Barcelona o en una obra d’Andalusia.
Generar comunitat salva vides de manera directa als centres de treball, però sobretot sosté la vocació i la salut mental de qui ens dediquem a cuidar.
5. Des de la Fundación IUVARE treballem per reconèixer i posar en valor els professionals de la prevenció. Des de la teva experiència, quins reptes té per davant la professió i què hauríem de fer per donar més visibilitat a la seva contribució a la societat?
Iniciatives com la vostra són justícia social i són molt necessàries per alliberar-nos d’aquesta invisibilitat estructural que patim.
Per davant tenim reptes gegantins: la gestió real dels riscos psicosocials davant l’auge de l’ansietat i l’estrès, l’impacte de les noves tecnologies i la intel·ligència artificial, l’envelliment de les plantilles i la necessitat urgent de deixar de ser vistos com un «cost obligatori» per passar a ser una valuosa inversió estratègica.
Per guanyar visibilitat social, hem d’enderrocar les parets de la nostra pròpia bombolla sectorial (som els mateixos a tots els esdeveniments preventius…). I el nostre ofici no hauria de començar en el primer contracte laboral; ha d’educar-se des de l’escola i formar part dels valors de la societat civil.
Necessitem ser al debat públic, als mitjans de comunicació i als fòrums on es prenen decisions estratègiques sobre el model de treball que volem. Hem de fer visible que, darrere de cada jornada laboral conclosa amb salut, hi ha un dret fonamental defensat i una aportació decisiva a la sostenibilitat social, laboral i humana del nostre país.
6. Per acabar, et demanem que ens comparteixis cinc paraules, una per concepte, que per a tu defineixin la professió de prevencionista al nostre país.
- Vocació (la convicció interna que sosté el compromís diari sense esperar medalles que només alimenten els egos).
- Empatia (la capacitat de connectar amb el factor humà i de ser capaços de mirar més enllà).
- Coratge (la integritat i la fermesa necessàries per sostenir i mantenir la responsabilitat en els moments crítics).
- Pedagogia (la constància d’educar conductes i transformar hàbits des de la proximitat).
- Transcendència (l’impacte silenciós de saber que el nostre major triomf és que tothom torni sa i estalvi a casa).
